El curs 1.970-71 el professor Joan Solà ens va convocar a un reduït nombre d’alumnes de les seves classes de Llengua Catalana a assistir a un seminari que es faria en unes golfes de la Universitat de Barcelona, els dissabtes, a les vuit del matí. Joan Solà, que aleshores tenia poc més de 30 anys, era engrescador, vital, i suscitava entusiasme. Els alumnes de català érem pocs. L’ensenyament a primària i secundària no estava permès i es pot dir que no hi havia gairebé cap sortida professional. El catedràtic Antoni Comas, a qui es devia la creació el 1.967 del Departament de Filologia Catalana, ens deia que no en féssim massa publicitat. Temia que, si augmentava la matrícula, des de Madrid no ens clausuressin aquell ensenyament universitari que s’aguantava amb pinces.
Crec recordar que entre els assistents al seminari hi havia Narcís Garolera, Miquel Desclot i potser Alexis E. Solà. El professor ens feia llegir i comentar textos de Santiago Rusiñol (la precarietat lingüística), del Nou Testament de Montserrat (l’equilibri formal), i de Josep Carner (l’excel·lència). En aquella època els estudiants no passàvem la nit del divendres a les discoteques. Però ser a classe a les vuit del matí volia dir llevar-se força d’hora. En Joan Solà s’ho valia. Aquell esforç suplementari que feia per formar els seus alumnes era el signe d’una actitud que l’ha caracteritzat tota la vida: un país es fa amb gent que tingui ganes de treballar, que no es queixi de la feina i que hi aporti sempre un plus. Un plus de perfecció, de tenacitat, de desig de progrés.
Ara que ens ha deixat, em plau de recordar aquella dedicació gratuïta i generosa. En unes golfes recòndites i gairebé clandestines. Llevant-se d'hora. Amb il·lusió. Pel país. Jo no estava al corrent de la seva malaltia. Abans de saber la seva mort, però, havia fet meves aquestes paraules del seu darrer article Adéu-siau i gràcies! (quin comiat més senzill i digne!) al diari Avui (21/10/2010): Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix? I encara: Una llengua no pot ser digna i mantenir-se si /.../ el poble que la té com a patrimoni no és lliure.
Joan Solà, adéu-siau i gràcies! Descansa en pau!
Jacint, gràcies per compartir amb nosaltres el teu Solà. SOm molts que tenim un Solà pròxim i propi i aquests dies se n'han vist unes bones pinzellades. Crec que entre tots hem fet un retrat, càlid i sentit del mestre.
ResponEliminaUn bon començament per a un blog! Que no sigui una flor d'estiu (en plena tardor) i esperem que ens vulguis explicar moltes més coses.